El projecte fotografic Cor de Metall neix de la meva voluntat d’explorar la relació entre l’ésser huma i la maquina en un context de carreres de resistencia. Tradicionalment, el relat de l’automobilisme ha estat construit al damunt de l’idea del pilot com una figura que domina una maquina potent, sovint imprevisible i gairebe salvatge. Aquesta visió classica presenta el vehicle com una força externa que ha de ser controlada a qualsevol preu, una extensió mecanica que respon a la voluntat humana, però que mai deixa de ser aliena i incompresa a la seva totalitat.
Tanmateix, a l’actualitat, aquest paradigma de incomprensió ha evolucionat. La sofisticació tecnologica, la precisió dels sistemes i la necessitat d’eficiencia a les competicions de llarga durada han transformat aquesta relació. A les curses de resistencia, el pilot ja no es limita a dominar una maquina: ha d’establir una connexió profunda, gairebe organica. Es aquest punt on el projecte troba el seu eix conceptual: La transformació d’una relació de control absolut en una relació de simbiosi.
Cor de Metall planteja que, en aquest context, la frontera entre l’home i la maquina es dilueix. El pilot ja no es un simple conductor, sinó, es un habitant del vehicle. La maquina deixa de ser un objecte per esdevenir un espai conjunt on s’integra el cos i la percepció humana. Aquesta idea es construeix a partir d’una observació directa del paddock i del circuit, centrant-se en moments previs, instants de concentració i fragments d’acció on aquesta fusió es fa visible.
Visualment, el projecte es construeix a partir d’una aproximació intima i propera. Les imatges prioritzen els enquadraments tancats, especialment en els rostres, mirades i mans dels pilots. El casc, el visor i les estructures de seguretat com el Halo no actuen com a barreres, sinó com a marcs que situen el subjecte dins de la maquina. Lluny d’ocultar la identitat, aquests elements redefineixen la presencia del pilot, convertint el mateix en una presencia parcial i fragmentada, però intensament expressiva.
La mirada te un paper central a aquesta narrativa. Els ulls, visibles a traves del visor del casc, esdevenen un punt de connexió directe amb l’espectador. En aquest espai reduit de visió, es concentra tota la tensió, concentració i consciencia del pilot. Aquesta limitació visual reforça la idea de que la identitat humana es manté, pero, es troba condicionada i transformada per l’entorn mecanic.
Les mans, sovint en contacte amb el volant o amb altres elements del vehicle, reforcen aquesta relació fisica amb la maquina.
No es tracta nomes d’un gest funcional, si mes no, d’un llenguatge tactil. El control es converteix en dialeg, i cada moviment respon a una lectura constant de l’estat del vehicle. Aquesta relació es construeix amb el temps, especialment en disciplines de resistencia, on la constancia i sensibilitat son determinants.
No es tracta nomes d’un gest funcional, si mes no, d’un llenguatge tactil. El control es converteix en dialeg, i cada moviment respon a una lectura constant de l’estat del vehicle. Aquesta relació es construeix amb el temps, especialment en disciplines de resistencia, on la constancia i sensibilitat son determinants.
El projecte també incorpora imatges on la maquina apareix en solitari, en moviment, dins del traçat del circuit. Aquestes fotografies no busquen només capturar la velocitat, sinó suggerir una presència gairebé autònoma. El vehicle, en aquests casos, sembla contenir encara la consciència del pilot, com si la fusió persistís més enllà de la figura humana visible. Elements com la boira, la distància o la composició minimalista reforcen aquesta sensació d’indefinició i continuïtat.
A nivell formal, el projecte evita una estètica purament espectacular o heroica. En lloc d’això, aposta per una mirada més continguda, centrada en els detalls, les textures i els moments de pausa. Aquesta elecció permet desplaçar l’atenció de l’acció cap a la percepció, i de la velocitat cap a la relació. El ritme visual es construeix a partir de contrastos entre proximitat i distància, entre presència humana i absència aparent.
En aquest sentit, Cor de Metall no pretén documentar simplement una disciplina esportiva, sinó qüestionar com la tecnologia redefineix la identitat humana en contextos d’alta exigència. Les curses de resistència esdevenen així un espai d’observació privilegiat, on el temps, la fatiga i la precisió obliguen a una adaptació constant entre cos i màquina.
El projecte conclou amb la idea que aquesta relació no és una substitució, sinó una transformació. L’ésser humà no desapareix dins la màquina, sinó que es reconfigura a través d’ella. La màquina, al mateix temps, deixa de ser un element inert per convertir-se en una extensió sensible del cos.
Al final, despres de la velocitat, el soroll i el temps. Nomes queda un batec.